Ja sé que encara no ho hem donat, però m'ha cridat l'atenció i m'abelleix parlar d'açó.
La distribució de les plaques, i per consegüent, del continents. ha canviat al llarg del temps, ja que poden trencar-se i unir-se uns amb altres. El Cicle de Wilson, proposat per Tuzo Wilson, ens explica de manera ordenada el procés d'apertura i el de tancament dels oceans, i la fragmentació i posterior unió dels continents, que provoca la formació de penya-segats, i resumeix tot el que secceix en les bores constructives i destructives de la litosfera.
En el cicle es poden distingir les fases següents:
1. El continent es fragmenta per acció de punts calents que bomben i s'aprimen la corfa fins a trencar-la, originant-se un rift continental (com el Rift africà) .
2. En la línia de fragmentació es comença a formar litosfera oceànica (vora constructiva) que separa els fragments continentals. Si continua la separació el rift és invadit pel mar i es va transformant en una dorsal oceànica. Els continents queden separats per una xicoteta conca oceànica (com l'actual mar Rojo) .
3. El procés continua i els continents se separen progressivament. Entre ells apareix una conca oceànica ampla, amb una dorsal ben desenvolupada (com l'Oceà Atlàntic actual) .
4. Quan la conca oceànica aconseguix una certa grandària i és prou antiga, les vores de contacte amb els fragments continentals es tornen freds i densos i comencen a afonar-se davall dels continents i es genera una vora de destrucció. En esta zona s'origina una cadena muntanyosa que va vorejant al continent (orógeno tipus andí, com la serralada dels Andes) . La corfa oceànica es desplaça des de la vora constructiva al de destrucció com una cinta transportadora, per la qual cosa la conca oceànica deixa de créixer (com l'Oceà Pacífic) .
5. Donada la forma esfèrica de la Terra, altres bords constructius poden espentar als fragments continentals en sentit contrari, amb la qual cosa la conca oceànica es va estretint (com en el Mar Mediterrani) .
6. Finalment al desaparéixer la conca oceànica les dos masses continentals xoques (obducció) i s'origina un continent únic (supercontinent) , i sobre la sutura que tanca l'oceà es forma una serralada (orógeno tipus himalayo, com la serralada de l'Himàlaia) .
El desplaçament de les plaques es realitza sobre una superfície esfèrica, per la qual cosa els continents acaben per xocar i soldar-se, formant-se una gran massa continental, un supercontinent (Pangea com el va cridar Wegener) . Açò ha ocorregut diverses vegades al llarg de la història de la Terra. El supercontinent impedix l'alliberament de la calor interna, per la qual cosa es fractura i comença un nou cicle.
Bibliografía: ciclowilson.html
