Els grups sanguinis

Els grups sanguinis, l'inquietant dubte que tots ens plantegem una vegada en la vida almenys per saber a quin d'ells pertanyem, ve determinat pel tipus de proteína que hi haja a la superficie dels glòbuls rojos. Principalment, hi ha dos tipus de proteïnes que determinen el nostre grup sanguini: La A, i la B.
Segons les diferents combinacions d'aquestes proteïnes, distinguim 4 tipus de grups sanguinis:

-Grup A: La proteína A hi predomina als glòbuls rojos.
-Grup B: La proteína B és la que hi predomina.
-Grup AB: Hi ha una mescla de les dues proteïnes.
Grup 0: No hi ha cap tipus de proteína als glòbuls rojos. Aquesta és la més freqüent.
 La proteína rh és una altra que será determinant a l'hora de trovar el grup sanguini de cada individu. Si està present al glòbul, será positiu, i si hi està ausent, hi será negatiu.

Bibliografía: http://www.tuotromedico.com/temas/grupos_sanguineos.htm

L'Hemofília i el factor hereditari.

L'hemofilia és una enfermetat en la qual es refereix a un grup de transtorns hemorràgics a la sang, on aqueesta tarda mlt a coagular-se, una vegada oberta una ferida,o u n tall, o qualsevol cosa.

CAUSES
Quan algú sangra, el cos inicia un procés de coagulació de la sang, anomenat cascada de coagulació. El procés involucra unes proteïnes especials, anomenades factors de coagulació. Quan tenim manca d'alguna d'aquestes proteïnes, és molt posible que el nostre organisme no reaccione correctament, i que tingam un alt percentatge de patir hemofilia. Normalment, les persones hemofíliques solen tenir manca del factor  VIII o IX.
El principal símptoma d'aquesta enfermetat és el sangrat. en els csos més lleus, es pot pasar inadvertit fins a certa edat, en els casos més greus, el sangrat es pot produir sense cap motiu aparent, arribant inclús a ssangrar en les articulacions.

EL FACTOR HEREDITARI
Diem que l'hemofilía és una enfermetat hereditaria, perquè es pot transmetre de pares a fills, per mitjà dels gens. Hi ha dos tipus d'hemofilia: L'hemofilía A, i l'hemofilia B. L'hemofília A es produeix per mutacions en el gen F8, i l'hemofilia B, per mutacions al gen F9.

Bibliografía: http://www.genagen.es/area-pacientes/informacion-genetica-y-enfermedades-hereditarias/enfermedades-geneticas-mas-frecuentes/hemofilia/

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/000537.htm

TMI 19 de Novembre

Avui, per fí he acabt el meu treball monogràfic, ací us deixe l'enllaç per si us abelleix pegar-li una ullada:
https://docs.google.com/presentation/d/1KgvIuTTtBL1Ner1Sf4EWpEP2ukOVkeKimjvozfXMaqs/edit

Roques Volcàniques

Bé, al fí he trobat la foto de l'esquema de les roques magmaàtiques. I per això vaig a parlar sobre elles.

Les ROQUES VOLCÀNIQUES, són aquelles roques ígnees que es varen formar per el refredament de lava en la superficie terrestre, o de magma a escassa profunditat.
El refredament ràpid fa que es formen diminuts cristellets, i forma roques magmàtiques formades completa o parcialment per vidre. La més comú és el basalt.
Pertografía
Les roques volcàniques poden dividir-se entre les que no tenen cristalls visibles a simple vista, és a dir que tenen textura afanítica, i les que si que tenen cristalls visibles a simple vista, que tenen textura fanerítica. Quan hi ha grans cristalls, es diu que tenen textura porfírica.
Bibliografía: Wikipedia

TECTÒNICA DE PLAQUES

Quan parlem de tectónica de plauqes, parlem d'un procés que dura ja milions i milions d'anys. El continents s'uneixen i es separen, els oceans s'obrin, s'alcen muntanyes, el clima canvia... Tot açó, influeix d'una manera molt gran en el desnvolupament dels èssers humans. Es crea una nova escorça dels fons marins, es destrueix l'escorça en les trincheres oceàniques, i es produeixen col·lisions entre continents.

BASES DE LA TEORÍA

Ja sabem quantes plaques tectòniques hi ha, i que són, ja que ho he explicat fins la sacietat en els tres treballs anteriors. Aquests blocs, descansen sobre una capa de roca calent i flexible anomenada astenosfera.
Els geòlegs encara no han determinat amb exactitud com treballen aquestes dues capes, peò algunes teories afirmen que el mviment del material espés i fos de l'astenosfera obliga a les plaques superiors a menejar-se, afonar-se o alçar-se.
El concepte bàsic és simple; l'aire calent flueix per damunt de l'aire fred, i les corrents  d'aigua calenta, per damunt de les d'aigua freda. Hi ha el mateix principi per a les roques que es troben baix la superficie terrestre: el magma, puja cap a dalt, mentre que la mtèria freda i endurida, s'enfonsa. La roca que s'enfonsa, cada vegada alcança temperaturas més elevades de l'astenosfera inferior, es calfa, i torna a pujar.
Aquest moviment continu s'anomena convecció. A les vores de la placa divergent i en les zones calents de la litosfera sòlida, el material fos flueix cap a la superficie i forma una nova escorça.

Bibliografía: www.astromia.com/tierraluna/tectonica.htm

Els terratrèmols i els volcans, els destructors "per naturalessa"

Tot el ón sap que els terratrèmols i els volcans són els culpables de la separació dels continents hui dia, i està clar què gràcies a ells el nostre món està estructurat com està esructurat. Però, tot el que han fet els volcans i els terratrèmols és bo? No crec

Un terratrèmol és un moviment brusc de la Terra, causat pel brusc alliberament d'energia, retinguda durant un llarg temps. La Terra, com ja sabrem, està formada per unes 12 plaques tectòniques. Quan xoquen entre elles, poden pasar dues coses; una, què siga un lleuger moviment, i només els sismògrafs se n'adonen, o que provoque una de les majors catàstrofes naturals que poden haver-hi. Hi tenim per casos a destacar-hi, el terratrèmol d'Haití fa uns anys, que supose que tot el món recorda, o el terratrèmol més fort mai registrat, a Mèxic, a l'any 1985, amb un valor de 8,1 en lÉscala de Richter.

Un volcà, en canvi, és una estructura geológica per la qual emergeix magma en forma de llava, gas o cendra volcánica fins, provenients de l'interior de la Terra. A la part alta del volcà, es trova el cràter o caldera. Quan erupciona un volcà, no és com un terratrèmol, que pot notar-se o no notar-se. Si erupciona un volcà, el millor que pot ocòrrer, és que el volcà esté situat en un lloc amb baixa densitat de población, i que afecte al menor nombre de persones posibles. Fa uns anys, si no recordé malament, el tràfic aeri de mitja Europa va estar col·lapsat per l'erupció del volcà islandés Eyjafjallajökull, i ara mateix, en les notícies de hui, h eixit un volcà a Hawaii, en que la lava que ha eixit d'ell, està arrassant amb tot el que agafa per davant.

Fonts: Wikipedia, www.udc.es/dep/dtcon/estructuras/ETSAC/.../Terremotos/QUE_ES.htm

El cicle de Wilson

Ja sé que encara no ho hem donat, però m'ha cridat l'atenció i m'abelleix parlar d'açó.

La distribució de les plaques, i per consegüent, del continents. ha canviat al llarg del temps, ja que poden trencar-se i unir-se uns amb altres. El Cicle de Wilson, proposat per Tuzo Wilson, ens explica de manera ordenada el procés d'apertura i el de tancament dels oceans, i la fragmentació i posterior unió dels continents, que provoca la formació de penya-segats, i resumeix tot el que secceix en les bores constructives i destructives de la litosfera.

En el cicle es poden distingir les fases següents:
 1. El continent es fragmenta per acció de punts calents que bomben i s'aprimen la corfa fins a trencar-la, originant-se un rift continental (com el Rift africà) .
 2. En la línia de fragmentació es comença a formar litosfera oceànica (vora constructiva) que separa els fragments continentals. Si continua la separació el rift és invadit pel mar i es va transformant en una dorsal oceànica. Els continents queden separats per una xicoteta conca oceànica (com l'actual mar Rojo) .
3. El procés continua i els continents se separen progressivament. Entre ells apareix una conca oceànica ampla, amb una dorsal ben desenvolupada (com l'Oceà Atlàntic actual) .
4. Quan la conca oceànica aconseguix una certa grandària i és prou antiga, les vores de contacte amb els fragments continentals es tornen freds i densos i comencen a afonar-se davall dels continents i es genera una vora de destrucció. En esta zona s'origina una cadena muntanyosa que va vorejant al continent (orógeno tipus andí, com la serralada dels Andes) . La corfa oceànica es desplaça des de la vora constructiva al de destrucció com una cinta transportadora, per la qual cosa la conca oceànica deixa de créixer (com l'Oceà Pacífic) .
5. Donada la forma esfèrica de la Terra, altres bords constructius poden espentar als fragments continentals en sentit contrari, amb la qual cosa la conca oceànica es va estretint (com en el Mar Mediterrani) .
6. Finalment al desaparéixer la conca oceànica les dos masses continentals xoques (obducció) i s'origina un continent únic (supercontinent) , i sobre la sutura que tanca l'oceà es forma una serralada (orógeno tipus himalayo, com la serralada de l'Himàlaia) .

 El desplaçament de les plaques es realitza sobre una superfície esfèrica, per la qual cosa els continents acaben per xocar i soldar-se, formant-se una gran massa continental, un supercontinent (Pangea com el va cridar Wegener) . Açò ha ocorregut diverses vegades al llarg de la història de la Terra. El supercontinent impedix l'alliberament de la calor interna, per la qual cosa es fractura i comença un nou cicle.
Bibliografía: ciclowilson.html