Els Magmes

El magma, el que nosaltres coneixem com a magma, es pot definir de la següent manera: nom que reben les masses de roques foses de l'interior de la Terra, o altres planetes, composts per una mescla de líquids, vol·làtils i sòlids.

Quan el magma es refreda, i els seus components es cristalitzen, es formen les roques ígnees, que hi ha dos tipus:
-Les roques plutòniques, que es formen si el magma cristal·litza en l'interior de la Terra.
-Les roques volcàniques, que es formen si el magma ascendeix en forma de lava fins a la superfície.

També distingim tres tipus de magma:
-El magma basàltic, pot ser toleïtic, rics en silici, i produïts en les dorsals, o alcalins, produïts en les zones de l'interior de les plauqes tectòniques, rics en sodi i en potassi. Són els més comuns.
-El magma andesític, ric en silicie i materials hidratats. Formats a les zones de subducció, ja siguen d'escorça continental o oceànica.
-El magma granític, punt de fusió més baix, i poden formar grans plutons. Originats en zones orogèniques, com els andesítics, però a través de magmes basàltics o andesitics, que travessen i fosen roques ígnees o sedimentàries metamorfitzades a l'escorça que, a l'unir-se al magma, alteren la seua composició. No ho posa, però supose que seràn els més extranys, perque per a que pase tot açó...


Formació dels magmes.

Hi han tres tipus. El 80% té lloc en les vores constructies de les plaques tectòniques, baix les dorsals oceàniques, i la resta en zones de subucció, i en zones localitzades disnd e les plauqes tectòniques, per l'efecte dels Punts Calents

-Magmatisme de dorsals. La fusió baix les dorsals pot deure's a la dismunució de la pressió en les roques com a conseqüència del seu ascens pels moviments convectius, en sòlid, del mantell. L'ascens a la superfície d'auqest magmes, és l'origen de les grans masses basàltiques dels fons oceànics

-Magmatisme en zones de subducció. La fusió s'hi produeix per l'augment de la temperatura per la compressió de la litosfera que subdueix, i fricció amb les roques del mantell. Es formen els magmes que donaràn lloc als batolits típics de les zones orogèniques.

-Magmatisme intraplaca. És degut a l'acció de punts calents, tant baix de l'escorça oceànica, com la continental. Les grans fractures litòsferiques intraplaca, també poden produïr magmatisme per fusió de roques del mantell, com s'observa per l'associació d'aquestes falles amb la presència de volcans.

He trobat aquest vídeo a YouTube, tu jutges Pedro, sembla prou interessant. 

Bibliografia: Wikipèdia, YouTube, Google imatges.

Isla Reunión

L'altre día, vaig estar a casa de ma tía, qui és francesa, i m'hi vaig adonar d'una cosa prou interessant: el seu fill, havia estat de Lluna de mel a l'Illa de Reunió, i li havia portat un exemplar d'una roca prou extranya. La vaig agafar, i m'hi va dir que era una roca excepcional, prò clar, ho era perquè havia estat portada d'una illa que està a uns 3000 kilòmetres d'ací. Encara açó, em va cridar l'atenció, i he estat buscant informació sobre els minerals i roques que hi han a l'illa aquesta, i he trobat un enllaç a una pàgina molt interessant.

http://www.mineralesweb.es/africa/lst_reu.htm

En aquesta pàgina, apareixen tots els tipus de minerals que s'hi poden trobar a l'illa, i m'ha cridat l'atenció la gran quantitat de silicats que hi han, encara que la majoria tinguen uns noms extranyíssims.

Aquest mineral, del qual jo he començat parlant, és un mineral de color negre, però negre obscur, no negre parcial ni res. Intentaré tornar a parlar amb ella, i averiguar quin mineral era aquell que m'hi va cridar tant l'atenció.

Erupció del mont Santa Elena

Hui, a la classe de Pedro, ja no m'enrecorde ni tan sols per qué, ha eixit durant un moment el tema de l'erupció del mont de Santa Elena, i ja saps de bon tros, Pedro, la meua debilitat per les erupcions, terratrèmols, i catàstrofes de qualsevol tipus. Ara comencem

El 18 de Maig del 1980, al mont Santa Elena, s'hi va registrar l'erupció volcànica més catastròfica de l'història dels Estats Units. Dos mesos abans, hi va haver-hi una sèrie de terratrèmols i expulsions de vapor, causades per una injecció de magma a molta baixa profunditat baix la muntanya, que va donar lloc al desprendiment de la cara nord de la muntanya.

La cara nord de la muntanya, per fer un resum de tot el que posa a la wiki, i d'un vídeo molt interessant de YouTube que ara enllaçaré, esva caure de la muntanya, pel fet de que els terratrèmols durant els dos mesos previs al terratrèmol, que van passar de ser uns dos o tres al día, i van acabant sent més de 55 al día, van fer que la cara nord es separara entre 1,5 i 1,8 metres cada día. Com a conseqüència de la separació, i posterior despreniment, s'hi van apilar tots els residus, fins a formar una pila de més de 27 km de llarg. A tot açó, a més, hem d'afegir-li la columna de cendra i el despreniment de lava per la ladera de la muntanya que s'hi van produïr més tard.

Aquest és el vídeo de YouTube ->



Bibliografia: Wikipèdia, Google imatges, YouTube.

Ampliació dels silicats

La setmana passada, a classe, Pedro es va cansar de que veierem només els minerals que hi eixiena les presentacions, iva decidir traure la seua caixa màgica. En eixes caixes, millor dit, tenia guardats una sèrie de minerals segons la seua composició. Hi varem vore els halurs, els carbonats, i hui, encara que no els varem vore, perque no hi hagué temps, hem vist els silicats (per a mi els més complicats).

Els silicats, com el seu nom indica, estàn fets de silici. Aquests silicats formen la major part dels minerals de l'escorça terrestre. Atenent a la seua organització interna, donen diversos tipus de minerals, com pegmatites, roques volcàniques, roques ígnees, roques sedimentàries i metamòrfiques. Dels silicats, s'extrauen materials per a la construcció, i s'hi fan diveros utensilis, com tasses, gots...

Com hem mencionat abans, la unitat fundamental dels silicats, és el tetraedre regular, format per un 50% d'ions, i un 50% de covalents (els enllaços). La unió dels seus ions està unida per l'electronegativitat, és a dir, el que Pedro ha explicat avui sobre l'enllaç amb els oxigens. La finalitat d'aquesta explicació, i açó ja és completament subjectiu, era, a banda d'explicar-nos tota la història de la definició de silicat, i tot alló, era fer-nos pensar sobre els enllaços amb l'oxigen, i a mi m'ha donat més a pensar, perque continúe pensant que té que haver-hi cap manera d'aconseguir que les silicats es neutralitzen.

Aquesta és la pàgina que he buscat per açó. Crec que està molt ben explicat, apareix tot alló de la classificació dels silicats, i que us semblaria interessant. Fins i tot pot servir per estudiar:
http://www.monografias.com/trabajos17/silicatos/silicatos.shtml

Bebés probeta

Ja ha començat el curs, i ja toca posar-se en marxa amb aquest blog, que tenia teranyines i tot.

L'altre día, i encara que el tema que estem donant són els minerals, Pedro va encetar el tema de la genètica, no sabem per què... La qüestió és que una cosa duïa a l'altra, i finalment vam acabar parlant dels bebés probeta, un tema que a mi sempre m'ha fascinat, des que vaig saber de la seua existència en un llibre, en concret en el llibre Guiness dels records de l'any 2002. Em va fascinar la possibilitat de que només juntant l'esperma masculí, i un òvul femení amb capacitat de fecundar, i es juntaren en una probeta, que només d'això, es poguera aconseguir desenvolupar un fetus humà. A continuació explique detallada i científicament en que consisteix açó dels bebés probeta.

La definició correcta, diu que els bebés probeta, és la manera popular d'anomenar els xiquets nascuts de la fertilització "in vitro" d'un òvul matern. Després d'aquesta fertilització, el cigot s'extrau i es col·loca dins d'un úter matern per a que es desenvolupe amb normalitat.

La definició que a nosaltres més ens interesa, ja que al cap i a la fi, els bebés probeta són possibles gràcies a aquesta tècnica, que és la fecundació "in vitro", o FIV. Aquesta paraula tan extranya consisteix, o podríem definirla com a una tècnica, mitjançant la qual la fecundació dels ovocits per part dels espermatozoides, té lloc fòra del cos de la mare. La FIV és el principal tractament per a l'esterilitat, quan ja s'han provat altres tipus de tècniques de reproducció asistida, que no han tingut èxit. Hi ha d'haver un control hormonal, per tal d'extraure els ovocits, i fer-los fecundar amb els espermatozoides en un medi líquid. Després d'açó, com ja he dit abans, el cigot es trasllada a l'úter matern per a que l'embaraç es puga dur amb normalitat.

Altra cosa que varem buscar aquella classe, que va ser objecte de debat, va ser el naixement del primer bebé probeta en el món. Al nord d'Anglaterra, en Oldham, el 25 de juliol del 78, naix Louise Brown, el rpimer bebé probeta de la història, com a resultat dels experiments del doctor Patrick Steptoe, i el profesor Robert Edwards. Aquest fet, un dels més revolucionaris de l'època, va provocar diversitat d'opinions. Per una part hi eren els que deien que era una nova era de xiquets, triats a la carta, mentre els que sostenien que podía ajudar al desenvolupament de les tècniques de reproducció. Hi han dos veritats extraïbles i palpables de tot açó. Una es que aquest mètode de reproducció asistida, ha ajudat a moltes parelles amb esterilitat, una de cada set en el mòn. L'altra veritat, és que ha passat de ser un procés per a ajudar només a "les parelles estèrils que ho necesiten", a ser un lucratiu negoci cada vegada més perfeccionat científicament


   

Bibliografia: Google imatges

http://www.ecured.cu/index.php/Beb%C3%A9_probeta

Teoria Lamarckista

Abans que la teoría de Darwin fòra acceptada, Chevalier de Lamarck, (nom abreujat) va proposar una altra teoría iteressant, coneguda com la teoría de Lamarck, en la cuàl hi havien dos principis bàsics:

1=> El concepte de que és una característica intrínseca dels èssers vius evolucionar cap a un nivel de complexitat i perfecció, cada vegada majors.

2=> El segon punt fou el de "l'ús i el desús", el punt crucial en la teoría Lamarckista, que es pot resumir diguent que els òrgans que no s'usen, s'acaben atrofiant, i els que s'usen, evolucionen per a ser transferits a generacions posteriors.

Mentres tant, el 1859, la publicació de "L'origen de les espècies", de Charles Darwin, va desmuntar la teoría de Lamarck afirmant que l'evolució de les espècies es donaba pel procés de selección natural, i no per l'ús o desús de determinada característica.

Encara així, les dues teories coincideixen en que les característiques es transmiteixen a les següents generacions, i poc a poc, van evolucionant.

TMI 11 de març

Avui al TMI, hem estat veient els continguts de la 3a avaluació, i he fet un nou document donant la "benvinguda" a la 3a avaluació.

Els grups sanguinis

Els grups sanguinis, l'inquietant dubte que tots ens plantegem una vegada en la vida almenys per saber a quin d'ells pertanyem, ve determinat pel tipus de proteína que hi haja a la superficie dels glòbuls rojos. Principalment, hi ha dos tipus de proteïnes que determinen el nostre grup sanguini: La A, i la B.
Segons les diferents combinacions d'aquestes proteïnes, distinguim 4 tipus de grups sanguinis:

-Grup A: La proteína A hi predomina als glòbuls rojos.
-Grup B: La proteína B és la que hi predomina.
-Grup AB: Hi ha una mescla de les dues proteïnes.
Grup 0: No hi ha cap tipus de proteína als glòbuls rojos. Aquesta és la més freqüent.
 La proteína rh és una altra que será determinant a l'hora de trovar el grup sanguini de cada individu. Si està present al glòbul, será positiu, i si hi està ausent, hi será negatiu.

Bibliografía: http://www.tuotromedico.com/temas/grupos_sanguineos.htm

L'Hemofília i el factor hereditari.

L'hemofilia és una enfermetat en la qual es refereix a un grup de transtorns hemorràgics a la sang, on aqueesta tarda mlt a coagular-se, una vegada oberta una ferida,o u n tall, o qualsevol cosa.

CAUSES
Quan algú sangra, el cos inicia un procés de coagulació de la sang, anomenat cascada de coagulació. El procés involucra unes proteïnes especials, anomenades factors de coagulació. Quan tenim manca d'alguna d'aquestes proteïnes, és molt posible que el nostre organisme no reaccione correctament, i que tingam un alt percentatge de patir hemofilia. Normalment, les persones hemofíliques solen tenir manca del factor  VIII o IX.
El principal símptoma d'aquesta enfermetat és el sangrat. en els csos més lleus, es pot pasar inadvertit fins a certa edat, en els casos més greus, el sangrat es pot produir sense cap motiu aparent, arribant inclús a ssangrar en les articulacions.

EL FACTOR HEREDITARI
Diem que l'hemofilía és una enfermetat hereditaria, perquè es pot transmetre de pares a fills, per mitjà dels gens. Hi ha dos tipus d'hemofilia: L'hemofilía A, i l'hemofilia B. L'hemofília A es produeix per mutacions en el gen F8, i l'hemofilia B, per mutacions al gen F9.

Bibliografía: http://www.genagen.es/area-pacientes/informacion-genetica-y-enfermedades-hereditarias/enfermedades-geneticas-mas-frecuentes/hemofilia/

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/000537.htm