Els cicles de vida es produeixen en els individus que poseeixen reproducció sexual, ja que comença quan dos gàmetes s'uneixen, i va fins a la producción de gàmetes de l'individu format, finalitzant un cicle, i començant un altre, amb la fecundació. En les espècies vives, podem trovar tres cicles de vida:
-CICLE HAPLONT: En aquest, l'organisme adult és haploide, i produeix gàmetes per mitosis. Mitjançant la fusió, originen un individu diploide, que ràpidament sofreix una meiosi per tal que l'organisme mantinga l'haploïdía (estat de la cèl·lula amb un sol joc de cromosomes) de l'espècie
-CICLE DIPLONT: Aquest cicle només té lloc als èsser humans. En edat reproductiva, el cos produeix gàmetes per meiosi, que són les cèl·lules amb la meitat de cromosomes de l'espècie, és a dir, són cèl·lules haploides.
-CICLE HAPLODIPLONT: Es produeix en la majoria d'algues, i va alternant procesos haploïdes per tal de produïr gàmetes, i procesos diploides, per produïr espores.
-GAMETÒFIT: Fase del cicle vital d'una planta en què les cèl·lules presenten nuclis haploides, i en la què té lloc la producción de gàmetes
-COTILEDONS: Són lesprimeres fulles que desenvolupen les plantes. Tenen un período de vida prou curt, ja que qan les plantes desenvolupen fulles suficientment altes per tal d'abastir la planta sencera d'energia mitjançant la llum, els cotiledons es cauen. No tenen gens de paregut morfològicament a la planta que després acabarà desenvolupant-se.
Imatge del cicle reproductor vegetal a la Wikipedia
Els miriapòdes, són un grup d'animals que s'agrupen dins dels artròpodes. No ho sabia fins feia no res, però m'agraden aquesta mena de bitxos, per aixina dir-ho. Els centpeus i els milipeus, que són el primer que pensem quan diguem miriapòdes, presenten les següents característiques:
-Són animals amb antenes, terrestres, i recoberts de quitina
-Cos format per anells, cascú amb un o dos parells de potes.
-Tenen respiració tràquial.
-Experimenten mudes, però no metamorfosi.
Escolopendres i cenpeus
Les escolopendres fan uns 12 centímetros de llarg, i són groguenques. Pel día viuen baix terra, o baix les roques, per la nit cacen petits insectes o cucs. Tenen 21 anells, amb garres verinoses que fan de potes, i les dues últimes, fan una pinça. Els de major tamany poden arribar a caçar mamífers petits, aus i escorpins.
I aquesta és petita..
Els centpeus, en canvi, van fent mudes fins que moren, i per cascun que fan, adquireixen un nou segment, és a dir, creixen. Aquestes, al igual que les escolopendres, buen baix terra pel día, i només ixen de nit, però a diferencia de les primeres, aquestes només s'alimenten de fulles seques i plantes. Quan s'espanta, o també per defensar-se, s'enrotlla en espiral, i segrega un líquid verinòs i càustic.
I per finalitzar, com que sabeu que a mi m'encanten aquestes coses, una lluita mortal entre un milipeus, i una tarántula, amb fatal resultat per a aquesta
Debido a que estoy en casa de un amigo que quiere estudiar Ciencias, el siguiente trabajo lo voy a hacer en castellano (tots els demés els faré en valencià).
En este trabajo, quería hablar sobre la excursión que hicimos hace un tiempo a la Facultad de Biología de Burjassot, en la cual hicimos una práctica relacionada con los fósiles y el desenterrar huesos y demás, para clasificarlos según su época en vida... En este trabajo, quería hacer una ampliación de lo que a todo niño le ha gustado, los dinosaurios, pero no sobre ellos, sino sobre su contexto en el que vivieron.
Los dinosaurios, se extinguieron hace unos 65 millones de años, pero mientras vivieron, que vivieron más de 100 millones de años, vivieron en la Mesozoica, dividida en Triásico, Jurásico y Cretácico (dos partes, el Cretácico superior, y el Cretácico inferior)
Hoy, en concreto, me voy a centrar en el periodo Cretácico. Su fecha de inicio no es muy exacta, se va unos pocos millones de años, lo que si es bastante preciso, es la fecha de finalización, pues coincidió con el meteorito que provocó la extinción en masa de los dinosaurios. Pero para verse mejor, y ya que últimamente me estoy aficionando al Discovery Channel, os dejo un documental espectacular sobre este periodo y todos los pedazos de bichos que lo habitaron
Per començar, aquesta és una pàgina prou interessant sobre aquest tipus de membrana, és una descripció gràfica, a continuació d'açó, us pose la definició.
En bilogia, una membrana semipermeable, és aquella que determina el què és dins, i el què és fora, i que permeteix que determinades substàncies o ions la travessen per mitjà de la difussió. La pressió, la concentració o la temperatura de les mol·lècules són factors que determinen la quantitat de substància que podrà travessar la membrana.
En canvi, la membrana tilacoïdal, forma part dels cloroplasts de les plantes. Es troba situada a la segona capa dels cloroplasts, a la membrana interna, on a diferència dels mitocondris, no s'arrepleguen en crestes. Està formada per tilacoïdes, que són com agrupacions de discs apilats. La membrana tilacoïdal, que és impermeable als ions, delimita un espai interior anomenat espai tilacoïdal. És la responsable del color verd dels cloroplasts, ja que conté inmersos el sistema fotosintètic (amb la clorofil·la), i la cadena de transport dels electrons.
Estava escrit. Només sentir la teua proposta, vaig saber que m'anaven a caure els grups sanguinis. Ací he trobat vídeos ineteressants, que són com una mena de "teaser" per al que vaig a fer al vídeo. Us els enllace, i us done una petita explicació de cadascun.
Una miqueta especial, inclús podríem dir-li infantileta, però explica molt bé, i per a gent que no estiga molt clavada en açó, l'importància de la correcta realització de les transfussions de sang, i l'importància que va tindre el seu descobriment per part del doctor Karl Lansteiner a Viena, a l'any 1900 http://www.biografiasyvidas.com/biografia/l/landsteiner.htm
Curiositats i informació sobre els grups sanguinis. És com una mena de ciencia per a estúpids (el programa de Discovery Max)
Les cèl·lules mare són cèl·lules que es troben en tots els organismes multicel·lulars i que tenen la capacitat de dividir-se (a través de la mitosi) i diferenciar-se en diversos tipus de cèl·lules especialitzades i d'autorrenovarse per a produir més cèl·lules mare. En els mamífers, hi ha diversos tipus de cèl·lules mare que es poden classificar tenint en compte la seua potència, a saber, el nombre de diferents tipus cel·lulars en què pot diferenciarse. En els organismes adults, les cèl·lules mare i les cèl·lules progenitores actuen en la regeneració o reparació dels teixits de l'organisme. El científic japonés Shinya Yamanaka, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina de 2012, va advertir en declaracions als periodistes dels "enormes" riscos de certes "terapies amb cèl·lules mare" que no han sigut assatjades i que estan siguent oferides en les clíniques i hospitals d'un nombre creixent de païssos, 18
Les cèl·lules mare podrien tindre multitud d'usos clínics i podrien ser empleades en medicina regenerativa, immunoteràpia i teràpia gènetica. De fet en animals s'han obtingut grans èxits amb l'ocupació de cèl·lules mare per a tractar malalties hematològiques, diabetes de tipus 1, pàrkingson, destrucció neuronal i infarts. Però inclús per al 2012 no hi ha estudis concloents en humans i l'Agència Espanyola del Medicament, dependent del Ministeri de Sanitat va advertir a l'octubre de 2012 sobre el risc del seu ús indiscriminat. Alguns descobriments mèdics permeten creure que els tractaments amb cèl·lules mare poden curar malalties i alleujar el dolor. Hi ha alguns tractaments amb cèl·lules mare, però la majoria encara es troben en una etapa experimental. Investigacions mèdiques anticipen que un dia amb l'ús de la tecnologia, derivada d'investigacions per a les cèl·lules mare adultes i embrionàries, es podrà tractar el càncer, diabetes, lesions de l'espina dorsal i danys en els músculs, entre altres malalties. Molts tractaments prometedors per a malalties greus han sigut aplicats usant cèl·lules mare adultes. L'avantatge de les cèl·lules mare adultes sobre les embrionàries és que no hi ha problema en què siguen rebutjades, perquè normalment les cèl·lules mare són extretes del pacient. Encara hi ha un gran problema tant científic com ètic sobre açò. En els últimsanys s'ha estat investigant en la proliferació "in Vitro" de les cèl·lules mare dels cordons umbilicals per augmentar el nombre de cèl·lules mare i cobrir lanecessitat per a un transplantament. Aquests estudis són molt prometedors, i poden permetre en un futur utilizar cèl·lules mare del cordó umbilical en terapia génica, podem així tractar enfermetats causades per la deficiencia o defecte d'un determinat gen, introduïnt un determinat gen en la proliferació de les cèl·lules mare "in vitro" i transplantar aquestes cèl·lules en el pacient receptor. L'ús d'altres tipus de cèl·lules, com portadors de gens bons en pacients que tenen enfermetats causades per deficiències o déficits genètics, s'està experimentant clínicament.
Bibliografía: YouTube, Institut d'Hermatologia e Immunología pel profesor Profirio Hernández Ramírez
Les malalties rares, o malalties orfes, són aquelles que afecten a un petit nombre d'habitants. En Europa, es considera malaltia rara aquella que afecta 1 de 2000 persones. Actualment, hi ha més de 6000 tipus diferents de malalties rares en Europa, que afecten a més de 30 milions de ciutadans europeus. El 80% de les enfermetats, són de tipus genètic, i moltes vegades són cròniques i posen en perill la vida del malalt.
Per aquest motiu, com ja vaig fe l'any passat, volia fer una petita entrada per ajudar a la meua manera a aquests afectats, que encara que no siga l'ajuda més eficaç, el fet de donar-les a conèixer pot fer pensar a més d'u, com ja em varen fer pensar a mi en el seu día. El día mundial de les malalties rares, es celebra tots els anys, l'últim día de febrer, i l'objectiu principal és donar-les a conèixer al mòn, i també recaudar tots els diners posibles, amb les campanyes de concienciació..
És un documental boníssim, el varen fer a Discovery Channel, i l'he vist sencer. Pedro, si lliges açó, m'agradaría que algún día a clase poguerem parlar d'açó, em pareix prou important e interessant, no et retardarà tant perdre una clase parlant d'açó.
El magma, el que nosaltres coneixem com a magma, es pot definir de la següent manera: nom que reben les masses de roques foses de l'interior de la Terra, o altres planetes, composts per una mescla de líquids, vol·làtils i sòlids.
Quan el magma es refreda, i els seus components es cristalitzen, es formen les roques ígnees, que hi ha dos tipus:
-Les roques plutòniques, que es formen si el magma cristal·litza en l'interior de la Terra.
-Les roques volcàniques, que es formen si el magma ascendeix en forma de lava fins a la superfície.
També distingim tres tipus de magma:
-El magma basàltic, pot ser toleïtic, rics en silici, i produïts en les dorsals, o alcalins, produïts en les zones de l'interior de les plauqes tectòniques, rics en sodi i en potassi. Són els més comuns.
-El magma andesític, ric en silicie i materials hidratats. Formats a les zones de subducció, ja siguen d'escorça continental o oceànica.
-El magma granític, punt de fusió més baix, i poden formar grans plutons. Originats en zones orogèniques, com els andesítics, però a través de magmes basàltics o andesitics, que travessen i fosen roques ígnees o sedimentàries metamorfitzades a l'escorça que, a l'unir-se al magma, alteren la seua composició. No ho posa, però supose que seràn els més extranys, perque per a que pase tot açó...
Formació dels magmes.
Hi han tres tipus. El 80% té lloc en les vores constructies de les plaques tectòniques, baix les dorsals oceàniques, i la resta en zones de subucció, i en zones localitzades disnd e les plauqes tectòniques, per l'efecte dels Punts Calents
-Magmatisme de dorsals. La fusió baix les dorsals pot deure's a la dismunució de la pressió en les roques com a conseqüència del seu ascens pels moviments convectius, en sòlid, del mantell. L'ascens a la superfície d'auqest magmes, és l'origen de les grans masses basàltiques dels fons oceànics
-Magmatisme en zones de subducció. La fusió s'hi produeix per l'augment de la temperatura per la compressió de la litosfera que subdueix, i fricció amb les roques del mantell. Es formen els magmes que donaràn lloc als batolits típics de les zones orogèniques.
-Magmatisme intraplaca. És degut a l'acció de punts calents, tant baix de l'escorça oceànica, com la continental. Les grans fractures litòsferiques intraplaca, també poden produïr magmatisme per fusió de roques del mantell, com s'observa per l'associació d'aquestes falles amb la presència de volcans.
He trobat aquest vídeo a YouTube, tu jutges Pedro, sembla prou interessant.
L'altre día, vaig estar a casa de ma tía, qui és francesa, i m'hi vaig adonar d'una cosa prou interessant: el seu fill, havia estat de Lluna de mel a l'Illa de Reunió, i li havia portat un exemplar d'una roca prou extranya. La vaig agafar, i m'hi va dir que era una roca excepcional, prò clar, ho era perquè havia estat portada d'una illa que està a uns 3000 kilòmetres d'ací. Encara açó, em va cridar l'atenció, i he estat buscant informació sobre els minerals i roques que hi han a l'illa aquesta, i he trobat un enllaç a una pàgina molt interessant.
En aquesta pàgina, apareixen tots els tipus de minerals que s'hi poden trobar a l'illa, i m'ha cridat l'atenció la gran quantitat de silicats que hi han, encara que la majoria tinguen uns noms extranyíssims.
Aquest mineral, del qual jo he començat parlant, és un mineral de color negre, però negre obscur, no negre parcial ni res. Intentaré tornar a parlar amb ella, i averiguar quin mineral era aquell que m'hi va cridar tant l'atenció.
Hui, a la classe de Pedro, ja no m'enrecorde ni tan sols per qué, ha eixit durant un moment el tema de l'erupció del mont de Santa Elena, i ja saps de bon tros, Pedro, la meua debilitat per les erupcions, terratrèmols, i catàstrofes de qualsevol tipus. Ara comencem
El 18 de Maig del 1980, al mont Santa Elena, s'hi va registrar l'erupció volcànica més catastròfica de l'història dels Estats Units. Dos mesos abans, hi va haver-hi una sèrie de terratrèmols i expulsions de vapor, causades per una injecció de magma a molta baixa profunditat baix la muntanya, que va donar lloc al desprendiment de la cara nord de la muntanya.
La cara nord de la muntanya, per fer un resum de tot el que posa a la wiki, i d'un vídeo molt interessant de YouTube que ara enllaçaré, esva caure de la muntanya, pel fet de que els terratrèmols durant els dos mesos previs al terratrèmol, que van passar de ser uns dos o tres al día, i van acabant sent més de 55 al día, van fer que la cara nord es separara entre 1,5 i 1,8 metres cada día. Com a conseqüència de la separació, i posterior despreniment, s'hi van apilar tots els residus, fins a formar una pila de més de 27 km de llarg. A tot açó, a més, hem d'afegir-li la columna de cendra i el despreniment de lava per la ladera de la muntanya que s'hi van produïr més tard.
La setmana passada, a classe, Pedro es va cansar de que veierem només els minerals que hi eixiena les presentacions, iva decidir traure la seua caixa màgica. En eixes caixes, millor dit, tenia guardats una sèrie de minerals segons la seua composició. Hi varem vore els halurs, els carbonats, i hui, encara que no els varem vore, perque no hi hagué temps, hem vist els silicats (per a mi els més complicats).
Els silicats, com el seu nom indica, estàn fets de silici. Aquests silicats formen la major part dels minerals de l'escorça terrestre. Atenent a la seua organització interna, donen diversos tipus de minerals, com pegmatites, roques volcàniques, roques ígnees, roques sedimentàries i metamòrfiques. Dels silicats, s'extrauen materials per a la construcció, i s'hi fan diveros utensilis, com tasses, gots...
Com hem mencionat abans, la unitat fundamental dels silicats, és el tetraedre regular, format per un 50% d'ions, i un 50% de covalents (els enllaços). La unió dels seus ions està unida per l'electronegativitat, és a dir, el que Pedro ha explicat avui sobre l'enllaç amb els oxigens. La finalitat d'aquesta explicació, i açó ja és completament subjectiu, era, a banda d'explicar-nos tota la història de la definició de silicat, i tot alló, era fer-nos pensar sobre els enllaços amb l'oxigen, i a mi m'ha donat més a pensar, perque continúe pensant que té que haver-hi cap manera d'aconseguir que les silicats es neutralitzen.
Aquesta és la pàgina que he buscat per açó. Crec que està molt ben explicat, apareix tot alló de la classificació dels silicats, i que us semblaria interessant. Fins i tot pot servir per estudiar: http://www.monografias.com/trabajos17/silicatos/silicatos.shtml
Ja ha començat el curs, i ja toca posar-se en marxa amb aquest blog, que tenia teranyines i tot.
L'altre día, i encara que el tema que estem donant són els minerals, Pedro va encetar el tema de la genètica, no sabem per què... La qüestió és que una cosa duïa a l'altra, i finalment vam acabar parlant dels bebés probeta, un tema que a mi sempre m'ha fascinat, des que vaig saber de la seua existència en un llibre, en concret en el llibre Guiness dels records de l'any 2002. Em va fascinar la possibilitat de que només juntant l'esperma masculí, i un òvul femení amb capacitat de fecundar, i es juntaren en una probeta, que només d'això, es poguera aconseguir desenvolupar un fetus humà. A continuació explique detallada i científicament en que consisteix açó dels bebés probeta.
La definició correcta, diu que els bebés probeta, és la manera popular d'anomenar els xiquets nascuts de la fertilització "in vitro" d'un òvul matern. Després d'aquesta fertilització, el cigot s'extrau i es col·loca dins d'un úter matern per a que es desenvolupe amb normalitat.
La definició que a nosaltres més ens interesa, ja que al cap i a la fi, els bebés probeta són possibles gràcies a aquesta tècnica, que és la fecundació "in vitro", o FIV. Aquesta paraula tan extranya consisteix, o podríem definirla com a una tècnica, mitjançant la qual la fecundació dels ovocits per part dels espermatozoides, té lloc fòra del cos de la mare. La FIV és el principal tractament per a l'esterilitat, quan ja s'han provat altres tipus de tècniques de reproducció asistida, que no han tingut èxit. Hi ha d'haver un control hormonal, per tal d'extraure els ovocits, i fer-los fecundar amb els espermatozoides en un medi líquid. Després d'açó, com ja he dit abans, el cigot es trasllada a l'úter matern per a que l'embaraç es puga dur amb normalitat.
Altra cosa que varem buscar aquella classe, que va ser objecte de debat, va ser el naixement del primer bebé probeta en el món. Al nord d'Anglaterra, en Oldham, el 25 de juliol del 78, naix Louise Brown, el rpimer bebé probeta de la història, com a resultat dels experiments del doctor Patrick Steptoe, i el profesor Robert Edwards. Aquest fet, un dels més revolucionaris de l'època, va provocar diversitat d'opinions. Per una part hi eren els que deien que era una nova era de xiquets, triats a la carta, mentre els que sostenien que podía ajudar al desenvolupament de les tècniques de reproducció. Hi han dos veritats extraïbles i palpables de tot açó. Una es que aquest mètode de reproducció asistida, ha ajudat a moltes parelles amb esterilitat, una de cada set en el mòn. L'altra veritat, és que ha passat de ser un procés per a ajudar només a "les parelles estèrils que ho necesiten", a ser un lucratiu negoci cada vegada més perfeccionat científicament
Abans que la teoría de Darwin fòra acceptada, Chevalier de Lamarck, (nom abreujat) va proposar una altra teoría iteressant, coneguda com la teoría de Lamarck, en la cuàl hi havien dos principis bàsics:
1=> El concepte de que és una característica intrínseca dels èssers vius evolucionar cap a un nivel de complexitat i perfecció, cada vegada majors.
2=> El segon punt fou el de "l'ús i el desús", el punt crucial en la teoría Lamarckista, que es pot resumir diguent que els òrgans que no s'usen, s'acaben atrofiant, i els que s'usen, evolucionen per a ser transferits a generacions posteriors.
Mentres tant, el 1859, la publicació de "L'origen de les espècies", de Charles Darwin, va desmuntar la teoría de Lamarck afirmant que l'evolució de les espècies es donaba pel procés de selección natural, i no per l'ús o desús de determinada característica.
Encara així, les dues teories coincideixen en que les característiques es transmiteixen a les següents generacions, i poc a poc, van evolucionant.
Els grups sanguinis, l'inquietant dubte que tots ens plantegem una vegada en la vida almenys per saber a quin d'ells pertanyem, ve determinat pel tipus de proteína que hi haja a la superficie dels glòbuls rojos. Principalment, hi ha dos tipus de proteïnes que determinen el nostre grup sanguini: La A, i la B.
Segons les diferents combinacions d'aquestes proteïnes, distinguim 4 tipus de grups sanguinis:
-Grup A: La proteína A hi predomina als glòbuls rojos.
-Grup B: La proteína B és la que hi predomina.
-Grup AB: Hi ha una mescla de les dues proteïnes.
Grup 0: No hi ha cap tipus de proteína als glòbuls rojos. Aquesta és la més freqüent.
La proteína rh és una altra que será determinant a l'hora de trovar el grup sanguini de cada individu. Si està present al glòbul, será positiu, i si hi està ausent, hi será negatiu.
L'hemofilia és una enfermetat en la qual es refereix a un grup de transtorns hemorràgics a la sang, on aqueesta tarda mlt a coagular-se, una vegada oberta una ferida,o u n tall, o qualsevol cosa.
CAUSES
Quan algú sangra, el cos inicia un procés de coagulació de la sang, anomenat cascada de coagulació. El procés involucra unes proteïnes especials, anomenades factors de coagulació. Quan tenim manca d'alguna d'aquestes proteïnes, és molt posible que el nostre organisme no reaccione correctament, i que tingam un alt percentatge de patir hemofilia. Normalment, les persones hemofíliques solen tenir manca del factor VIII o IX.
El principal símptoma d'aquesta enfermetat és el sangrat. en els csos més lleus, es pot pasar inadvertit fins a certa edat, en els casos més greus, el sangrat es pot produir sense cap motiu aparent, arribant inclús a ssangrar en les articulacions.
EL FACTOR HEREDITARI
Diem que l'hemofilía és una enfermetat hereditaria, perquè es pot transmetre de pares a fills, per mitjà dels gens. Hi ha dos tipus d'hemofilia: L'hemofilía A, i l'hemofilia B. L'hemofília A es produeix per mutacions en el gen F8, i l'hemofilia B, per mutacions al gen F9.
Bé, al fí he trobat la foto de l'esquema de les roques magmaàtiques. I per això vaig a parlar sobre elles.
Les ROQUES VOLCÀNIQUES, són aquelles roques ígnees que es varen formar per el refredament de lava en la superficie terrestre, o de magma a escassa profunditat.
El refredament ràpid fa que es formen diminuts cristellets, i forma roques magmàtiques formades completa o parcialment per vidre. La més comú és el basalt. Pertografía
Les roques volcàniques poden dividir-se entre les que no tenen cristalls visibles a simple vista, és a dir que tenen textura afanítica, i les que si que tenen cristalls visibles a simple vista, que tenen textura fanerítica. Quan hi ha grans cristalls, es diu que tenen textura porfírica.
Bibliografía: Wikipedia
Quan parlem de tectónica de plauqes, parlem d'un procés que dura ja milions i milions d'anys. El continents s'uneixen i es separen, els oceans s'obrin, s'alcen muntanyes, el clima canvia... Tot açó, influeix d'una manera molt gran en el desnvolupament dels èssers humans. Es crea una nova escorça dels fons marins, es destrueix l'escorça en les trincheres oceàniques, i es produeixen col·lisions entre continents.
BASES DE LA TEORÍA
Ja sabem quantes plaques tectòniques hi ha, i que són, ja que ho he explicat fins la sacietat en els tres treballs anteriors. Aquests blocs, descansen sobre una capa de roca calent i flexible anomenada astenosfera.
Els geòlegs encara no han determinat amb exactitud com treballen aquestes dues capes, peò algunes teories afirmen que el mviment del material espés i fos de l'astenosfera obliga a les plaques superiors a menejar-se, afonar-se o alçar-se.
El concepte bàsic és simple; l'aire calent flueix per damunt de l'aire fred, i les corrents d'aigua calenta, per damunt de les d'aigua freda. Hi ha el mateix principi per a les roques que es troben baix la superficie terrestre: el magma, puja cap a dalt, mentre que la mtèria freda i endurida, s'enfonsa. La roca que s'enfonsa, cada vegada alcança temperaturas més elevades de l'astenosfera inferior, es calfa, i torna a pujar.
Aquest moviment continu s'anomena convecció. A les vores de la placa divergent i en les zones calents de la litosfera sòlida, el material fos flueix cap a la superficie i forma una nova escorça.
Imatge del cicle reproductor vegetal a la Wikipedia
